Ell no ho faria mai...

Ja ningú se'l mira. Fot pena, està sol, brut i ple de pols. No té més de quatre lletres que li van dedicar un dia amb il·lusió, i ara ja se n'han oblidat de què hi déia. Potser que una ànima caritativa trobi una mica de temps per dedicar-li, o potser no, i acabarà sentint-se tant sol i marginat que acabarà deixant-se morir per veure si així, amb una mica de sort, els seus creadors senten una mica de culpabilitat, i, només per alliberar-se d'aquest pes, li dediquen un epitafi on hi digui "Perdona'ns, teniem altres coses més importants per fer."...

M'agraden els cànons

La meva minyu ha fet un treball esplèndid sobre els cànons, avui ja li he fet una parodia, però la repetiré perquè vosaltres també la pugueu llegir i si heu de fer el treball us el copieu i ja veureu com traureu molt bona nota:

Primer de tot comentar que sóc un minyu, per tant m'has d'aprovar, no és coacció, però si em suspens em menjaré tots els filipinos que tinguis a casa. Dit això començarem a fer l'anàlisi (jo i els meus amics imaginaris els quals escolto quan no estic amb la minyu, perquè a ells sí que els escolto, no com a ella, però la pobreta es perd si va pel carrer amb mi i hem d'anar a agafar el metro i se'n va a la parada del bus). Els cànons a part de per matar, serveixen per establir models. Jo,com que estic molt bona, sóc el cànon de bellesa. Bé, doncs, tal com deiem, l'Asterix em recorda molt a Milà i Fontanals perquè era així baixet i tenia bigoti. Molt simpaticot el nano, sempre explicava acudits. Com? Que com puc haver conegut a Milà i Fontanals? I ara! quina tonteria, jo parlava de l'Asterix, ara. Doncs sí, sovint quedavem per caçar sanglars tots dos, molt romàntic tot plegat, però va aparèixer aquell coi d'Obelix i ho va espatllar tot... ai, és que les coses boniques no poden durar gaire! NOOOOOOO! Això vol dir que moriré aviat!!!!!!!!! Doncs ale, que us bombin a tots! Vaig a menjar galetes i a tocar la guitarra intensament fins que se'm petin totes les cordes i així les puc canviar d'una vegada que estan ronyoses ja! Per cert, en Freud m'ha dit que us digui que vol psicoanalitzar la vostra mare.

Ha nascut un blog!

Avui és vint-i-tres de... Març? D’algun any en concret. No fot ni fred ni calor, però fa un parell de setmanes les floretes del jardí de la facultat estaven plenes de neu, i jo i el meu minyu ens hi rebolcàvem. Avui la societat filòloga es manté tranquil·lament reclosa com ratetes dins la biblioteca, alguns fingeixen que treballen, d’altres, com jo, són més descarats.

Qualsevol filòleg que miri la pantalla del meu ordinador es preguntarà; “Què collons fot aquesta poca-solta perdent el temps quan ha de presentar demà el treball de literatura?” Doncs jo, senyores i senyors, avui, a les 18:09 post meridiem, estic parint. Sí, sí, estic molt ocupada. No és pas cap bajanada això de parir, porta el seu temps.

No pareixo cap criatura per això, no m’agradaria treure un bitxo sanguinolent per les meves parts baixes i que es posés a plorar destrossant el silenci i harmonia que regna en la biblioteca. Pareixo art, és més delicat, més silenciós, menjarà menys ni embrutarà bolquers...

En fi, no m’enrotllo més per explicar-vos el que tots vosaltres ja sabeu, per demanar-vos que escriviu el que vulgueu aquí, que el nostre fillet serà molt educat i en les seves pàgines només hi regna la llibertat d’expressió i el bon gust. I ara, si m’ho permeteu, me’n torno amb Horaci, Aristòtil i Freud, que encara que no ho sembli, tenen la seva relació.

Adéu-Siau, i el pròxim que escrigui que s’ho curri més que l’anterior!

Per l’Adri, el Minyu, el Cuqui i l’Amore, fundadors!!!

Iso